Història de la fotografia

1521: La primera publicació sobre la càmera obscura és la de Cesare Cesariano, un alumne de Leonardo durant el Renaixement. Per la seva banda, el científic Georgius Fabricus experimentava ja amb les sals de plata, notant algunes de les seves propietats.

1558: Giovanni Battista della Porta per les seves publicacions sobre la càmera obscura es va fer popular entre els pintors de l'època. Gerolamo Cardano suggereix una important millora, una lent en l'obertura de la càmera.

1600: durant el segle XVII, la càmera que fins a aquest moment era una habitació com a tal es transforma en un instrument portàtil de fusta. Johann Zahn va transformar aquesta caixa en un instrument semblat a l'usat en els principis de la Fotografia. En aquest segle els científics continuaven experimentant amb clorur de plata, notant com s'enfosquien amb l'acció de l'aire i del Sol, sense saber que era la llum la qual els feia reaccionar, fins que científics com el suec Carl Wilhelm Scheele i el suís Jean Senebier van revelar que les sals actuaven amb l'acció de la llum.

1801: pocs anys abans de la mort de l'anglès Thomas Wedgwood va fer els últims descobriments en els procediments per a capturar imatges, però fins a la seva mort el 1805 no va assolir fer-les permanents.

La història de la Fotografia s'inicia a principis del segle XIX, quan el 1816 el científic francès Nicéphore Niepce va obtenir les primeres imatges fotogràfiques, encara que la fotografia més antiga que es conserva és una imatge obtinguda el 1826 amb la utilització d'una càmera obscura i un suport sensibilitzat mitjançant una emulsió química de sals de plata. Niepce va començar les seves investigacions, necessitant vuit hores d'exposició a plena llum del dia per a obtenir les seves imatges.

                                          

El 1839 Louis Daguerre va fer públic el seu procés per a l'obtenció de fotografies basat en la plata denominat daguerreotip, que resolia alguns problemes tècnics del procediment inicial de Niepce i reduïa els temps necessaris d'exposició.

Per aquests temps el daguerreotip era molt més popular ja que era particularment útil per als retrats, costum comú entre la classe mitjana burgesa de la Revolució Industrial. És un fet que gràcies a l'enorme demanda d'aquests retrats, molt més barats que els pintats, la Fotografia va ser impulsada enormement.

Per a la captació de les imatges es va emprar la càmera obscura que va sofrir constants millores en el seu disseny i grandària, així com en les lents òptiques o objectius utilitzats, a causa de les aportacions de diferents investigadors. D'altra banda, els procediments fotogràfics utilitzats durant el segle XIX van ser el daguerreotip, el calotip, el col·lodió humit i el Gelatina-bromur. Aquests dos últims són els que més van evolucionar el coneixement fotogràfic mitjançant una sèrie de millores al Calotip creat per William Fox Talbot.

                                                             


La fotografia en color va ser desenvolupada durant el segle XIX. Els experiments inicials no van ser capaços d'aconseguir que els colors es quedessin fixats en la fotografia. La primera fotografia en color va ser obtinguda pel físic James Clerk Maxwell el 1861. No obstant això, la primera pel·lícula fotogràfica en color -Autochrome- no va arribar als mercats fins a 1907. La primera pel·lícula fotogràfica en color moderna, KodaChrome, va ser utilitzada per primera vegada el 1935. Les més modernes, llevat d'aquesta, han estat basades en la tecnologia desenvolupada per Agfacolor el 1936.

                            

Diferents tipus d'arts:

El renaixement 

El renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que dóna inici a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle xvi. Tot i que el terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada el 1570, no fou fins al segle xix que aquest concepte no va rebre una àmplia interpretació històrico-artística. El mot «renaixement» es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica.

 

El rococó

El Rococó és un moviment artístic nascut a França, que es desenvolupa de forma progressiva entre els anys 1730 i 1760. El rococó es defineix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la natura, en la mitologia, en la bellesa dels cossos nus, en l'art oriental, especialment en els temes galants i amorosos, amb petites cascades, ponts, salzes, templets i pagodes, i es van encarregar directament a la Xina vaixelleries ornades amb gravats d'armes heràldiques. És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual.






 L'art barroc

El barroc, a més d'un període artístic, fou un moviment cultural que es va estendre a la literatura, l'escultura, la pintura, l'arquitectura i les arts escèniques des del 1600 fins a 1700, aproximadament. L'art espectacular del barroc recordava la gran òpera del moment. Durant un temps, el terme barroc s'havia fet servir per a descriure quelcom artificialment complex i extravagant, i no va ser fins al segle XIX quan va començar a fer-se servir per a anomenar l'art i l'arquitectura del segle XVII, amb què es van crear alguns dels edificis, escultures i quadres més grans i dramàtics de la història de l'art.

L'art impresionista

L’impressionisme és un moviment pictòric, nascut a França, que es va manifestar sobretot de 1874 a 1886 i que va marcar la ruptura de l'art modern amb l'academicisme. Encara que el terme impressionisme s'aplica en diferents arts com la música i la literatura, el seu vessant més conegut, i aquell que en va ser el precursor, és el de la pintura.

 

L'art impresionista

 

L'Hiperrealisme o és un moviment artístic sorgit als Estats Units als anys 1970. Es caracteritza pel retorn a l'art figuratiu i a la representació de la realitat, en contraposició a l'art abstracte i conceptual de moda en aquell temps.

Les arrels del Hiperrealisme es troben al pop-art, del que prenen la banalitat temàtica, en escenes quotidianes i intranscendents. Els hiperrealistes eliminen el rastre del propi artista a l'obra, amb una tècnica depurada i preciosista. S'inspiren habitualment en la fotografia, que moltes vegades utilitzen com a suport, pintant els quadres damunt de projeccions fotogràfiques. També utilitzen la retícula per a traspassar les imatges al quadre amb la màxima fidelitat. Solen treballar en formats grans, cobrint la pintura amb pinzell o pistola.

Símbols

Per començar, buscaré el significat d'alguns símbols que són bastant antics i que encara avui dia es troben.

YIN-YANG:

Aquest símbol és un principi cosmològic que explica la dualitat de tot allò que existeix en l’univers. Es divideix en dues forces fonamentals, oposades però complementàries, que es troben a l'origen de totes les coses.

Segons aquesta idea, cada ésser, objecte o pensament és una unitat composada per dues facetes o "forces"; cada cosa té un complement del qual depèn per a poder existir i que, alhora, es troba en el seu propi interior.
Això implica que no existeix res a l’estat pur ni en absoluta quietud, sinó que tot es transforma contínuament.

He triat aquest símbol perquè crec que és un símbol molt conegut, però que la gent no sap realment el seu significat. 

 ICHTHYS:

Ichthys és el nom d'un símbol en forma de peix usat al cristianisme primitiu com a mètode d'identificació entre els creients.

Prové del grec ΙΧΘΥΣ (peix), ja que l'acròstic d'aquesta paraula significa "Jesús fill de Déu Salvador". També aprofita un dels miracles més coneguts de Jesús, la multiplicació dels pans i dels peixos. 

El símbol, usat sobretot a la Roma dels primers segles, ha passat a formar part de la cultura popular, amb paròdies i versions modernes en forma de joia.

He escollit aquest símbol perquè és un símbol que representa gran part de la cultura cristiana i que poca gent sap el seu significat.

LA CREU CRISTIANA:

La Creu cristiana és un dels símbols del cristianisme més conegut.

El seu origen es remunta a l'instrument d'execució de Jesucrist, que pels cristians s'ha transformat en "l'arbre de la Salvació". Algunes interpretacions místiques interpreten que el pal vertical representa la divinitat de Jesús i l'horitzontal la seva humanitat. El terme original d'execució en grec és σταυρός (staurós), que significa "estaca; pal; creu; crucifixió" o ξύλον (xýlon), que significa simplement "fustot, lleny". És per això que algunes denominacions cristianes l'anomenen el "pal del turment".

He triat aquest símbol perqué crec que és un dels simbols més coneguts i volia investigar una mica més sobre ell.

Presentació

Em dic Raquel Hospital i he fet aquest bloc per a la classe de cultura audiovisual. Sóc de 1r de Batxillerat i vaig a l'escola Maristes Sants Les Corts.